Meninas

Artista: Traver Calzada, Vicente

Año: 1975

Técnica: Óleo sobre lienzo

Medidas: 265 x 235 cm

Tipología: Pintura

Inventario: 554

Contexto:

Traver Calzada aparece a punto de cerrar la estancia vaciada de cuadros, con los personajes de cartón y las ventanas tapiadas. Las Meninas de Velázquez, protagonistas de la pintura icónica de la monarquía española, pasan a ser objetos olvidados en un trastero. Ese es el sentido de una obra que refleja el sueño frustrado de la vuelta de una república tras la Transición española. Según explica el propio Calzada, el autorretrato no debe entenderse únicamente como un ejercicio de narcisismo, sino como una vía de exploración existencial: «Cuando me retrato, busco comunicar de forma directa, casi mirándoos a los ojos, mi percepción del mundo».

Traver Calçada apareix a punt de tancar l’estada buidada de quadres, amb els personatges de cartró i les finestres tapiades. Les Menines de Velázquez, protagonistes de la pintura icònica de la monarquia espanyola, passen a ser objectes oblidats a un traster. Aquest és el sentit d’una obra que reflecteix el somni frustrat de la tornada d?una república després de la Transició espanyola. Segons explica el mateix Calzada, l’autoretrat no s’ha d’entendre únicament com un exercici de narcisisme, sinó com una via d’exploració existencial: «Quan em retrat, busco comunicar de manera directa, gairebé mirant-vos als ulls, la meva percepció del món».

Microrrelat El Museu Singular:

Al obrir la porta el primer que note és… com un fort olor a… cartró.

– Hola? Puc passar?

Ningú piula, però sí escolte cap al fons un murmuri. A més, la sala està tan obscura, que encara jo ceg per la llum exterior de la que arribe, pràcticament no veig res.

Just al temps que vaig a endinsar-me escolte:

– Si el que vols és pintar alguna cosa…? Ja et pots oblidar!

Entenc que no és a mi; de fet, ja veig un poc millor i hi ha un grup de joves que miren cap al fons. Així doncs, i sense escoltar cap altra paraula, avance.

Ara ja puc observar allò que tots miren fixament.

– I que et quede clar: si et dic calla; a callar! Si et dic fora; ni replicar!

L’escena em causa repudi. És Felip qui està cridant a Mariana. De tarannà dolent, amb caires pretèrits i una actitud repulsiva, les feridores paraules pareixen no tenir final:

– Ací mane jo!

La ràbia, em pren; el fàstic, em revolta; la pell, s’eriça… No ho pense i obrint-me pas entre la gent… Me n’adone que tots cauen al terra… Tots, són, només, siluetes doblegades de cartolina.

Autor: Antonio Mechó