27 Feb Traver Calzada, Vicente
Su padre, Vicente, fue pintor de brocha y ya desde niño el pequeño Vicente jugaba con pinturas y pinceles. Tras la realización de los estudios básicos y la combinación del Bachiller con el estudio de la pintura con Ramón Catalán, comienza la carrera de dibujo en 1962 en la Escuela de Artes y Oficios de Castellón, y a partir de 1963 hasta 1968 realiza los estudios oficiales de Pintura, Grabado y Profesorado en la Escuela Superior de Bellas Artes de San Carlos de Valencia, coincidiendo estos años con la obligada participación en las milicias universitarias en Montejaque durante tres veranos seguidos. Una vez finalizada esta carrera obteniendo el Premio Nacional Fin de Carrera, comienza la de Escultura en la Escuela de Bellas Artes de San Fernando en Madrid, trasladándose de nuevo a la Escuela Superior de Bellas Artes de San Carlos de Valencia debido los disturbios políticos y movimientos estudiantiles que impedían el desarrollo normal de las clases en el año 68 en Madrid. Obtiene el Víctor de Plata al Mérito Profesional y la Cruz de Alfonso X el Sabio. Si bien realiza cursos de pedagogía y obtiene una beca del Ministerio de Educación y Ciencia para la preparación a cátedra, trabajando también como ayudante de cátedra en las asignaturas de Dibujo y Grabado Calcográfico en Bellas Artes de Valencia, Traver Calzada decide dedicarse a la creación artística plenamente y amplía sus estudios en París, becado por la Fundación de Arte Castellblanch, y en Roma, becado por el Ministerio de Asuntos Exteriores Italiano, para realizar estudios sobre el mural.
En 1970 fija residencia y taller propio en Burriana dedicándose desde entonces al estudio y actividad de pintor, escultor y grabador, y unos años después contrae matrimonio con Asunción, profesora de matemáticas. Por estas fechas funda la primera Escuela Municipal de Arte en Burriana, hoy el Centre Municipal de Cultural Rafel Martí de Viciana.
Texto: travercalzada.com
El seu pare, Vicente, va ser pintor de brotxa i ja des de petit el petit Vicente jugava amb pintures i pinzells. Després de la realització dels estudis bàsics i la combinació del Batxiller amb l’estudi de la pintura amb Ramon Català, comença la carrera de dibuix el 1962 a l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló, ia partir del 1963 fins al 1968 realitza els estudis oficials de Pintura, Gravat i Professorat a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, coincidint aquests anys amb la participació obligada en les milícies universitàries a Montejaque durant tres estius seguits. Un cop finalitzada aquesta carrera obtenint el Premi Nacional Fi de Carrera, comença la d’Escultura a l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran a Madrid, traslladant-se de nou a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València a causa dels disturbis polítics i moviments estudiantils que impedien el desenvolupament normal de les classes l’any 68 a Madrid. Obté el Víctor de Plata al Mèrit Professional i la Creu d’Alfonso X el Sabio. Si bé realitza cursos de pedagogia i obté una beca del Ministeri d’Educació i Ciència per a la preparació a càtedra, treballant també com a ajudant de càtedra a les assignatures de Dibuix i Gravat Calcogràfic en Belles Arts de València, Traver Calzada decideix dedicar-se a la creació artística plenament i amplia els seus estudis a París, becat per la Fundació d’Afers Exteriors Italià, per fer estudis sobre el mural.
El 1970 fixa residència i taller propi a Borriana dedicant-se des de llavors a l’estudi i l’activitat de pintor, escultor i gravador, i uns anys després contrau matrimoni amb Asunción, professora de matemàtiques. Per aquestes dates funda la primera Escola Municipal d´Art a Borriana, avui el Centre Municipal de Cultural Rafel Martí de Viciana.
Text: travercalzada.com
Año: Borriana, Castelló, 1945
Documentación sobre el artista en CIDA: Consulta
Página personal: Página web
Título de la obra: Meninas
Año: 1975
Medidas: 265 x 235 cm
Técnica: Óleo sobre lienzo
Tipología: Pintura
Inventario: 554
Contexto:
Traver Calzada aparece a punto de cerrar la estancia vaciada de cuadros, con los personajes de cartón y las ventanas tapiadas. Las Meninas de Velázquez, protagonistas de la pintura icónica de la monarquía española, pasan a ser objetos olvidados en un trastero. Ese es el sentido de una obra que refleja el sueño frustrado de la vuelta de una república tras la Transición española. Según explica el propio Calzada, el autorretrato no debe entenderse únicamente como un ejercicio de narcisismo, sino como una vía de exploración existencial: «Cuando me retrato, busco comunicar de forma directa, casi mirándoos a los ojos, mi percepción del mundo».
Traver Calçada apareix a punt de tancar l’estada buidada de quadres, amb els personatges de cartró i les finestres tapiades. Les Menines de Velázquez, protagonistes de la pintura icònica de la monarquia espanyola, passen a ser objectes oblidats a un traster. Aquest és el sentit d’una obra que reflecteix el somni frustrat de la tornada d?una república després de la Transició espanyola. Segons explica el mateix Calzada, l’autoretrat no s’ha d’entendre únicament com un exercici de narcisisme, sinó com una via d’exploració existencial: «Quan em retrat, busco comunicar de manera directa, gairebé mirant-vos als ulls, la meva percepció del món».
Microrrelat El Museu Singular:
Al obrir la porta el primer que note és… com un fort olor a… cartró.
– Hola? Puc passar?
Ningú piula, però sí escolte cap al fons un murmuri. A més, la sala està tan obscura, que encara jo ceg per la llum exterior de la que arribe, pràcticament no veig res.
Just al temps que vaig a endinsar-me escolte:
– Si el que vols és pintar alguna cosa…? Ja et pots oblidar!
Entenc que no és a mi; de fet, ja veig un poc millor i hi ha un grup de joves que miren cap al fons. Així doncs, i sense escoltar cap altra paraula, avance.
Ara ja puc observar allò que tots miren fixament.
– I que et quede clar: si et dic calla; a callar! Si et dic fora; ni replicar!
L’escena em causa repudi. És Felip qui està cridant a Mariana. De tarannà dolent, amb caires pretèrits i una actitud repulsiva, les feridores paraules pareixen no tenir final:
– Ací mane jo!
La ràbia, em pren; el fàstic, em revolta; la pell, s’eriça… No ho pense i obrint-me pas entre la gent… Me n’adone que tots cauen al terra… Tots, són, només, siluetes doblegades de cartolina.
Autor: Antonio Mechó
Sala: 19
