Muñoz, Lucio

La estética informalista se afianza en la obra de Lucio Muñoz a través de la fusión de materiales tradicionales con otros no habituales como tierras, papel o cartón. Los años decisivos son 1958 y 1959, cuando el artista descubre las posibilidades expresivas de la madera, material considerado tradicionalmente como no pictórico. En este momento, comienza a trabajar con contrachapado, que labra, araña, quema y astilla de manera azarosa. Entre sus variadas influencias de esta etapa se encuentran las pinturas negras de Francisco de Goya, Diego de Velázquez, el canto gregoriano, Castilla, el flamenco o los grabados de Alberto Durero. Desde finales de los años sesenta entra paulatinamente en su periodo más fantástico y nocturno. Esta tendencia dura una década, hasta que en 1981, su exposición en la galería Juana Mordó muestra un cambio hacia una estética más plana y ligera. Lucio Muñoz realiza entre los años 1983 y 1984 una serie de grabados en color y gran formato, que le sirven para obtener conocimientos que aplica a su pintura posteriormente. En 1983 obtiene el Premio Nacional de Artes Plásticas, momento en el que surge una obra mucho más paisajística, naturalista, romántica y efusiva, donde la madera se integra de manera espontánea como un elemento más.

Texto: MNACRS

Lucio Muñoz (Madrid, 1929-1998) pertany a la generació d’artistes espanyols dels anys cinquanta i és considerat un dels pioners de l’abstracció al país. L’artista treballa al començament el paisatge, gènere molt practicat en aquesta època a Espanya, especialment entre els que es consideren deixebles de Benjamí Palència. El 1955 s’exposen els primers quadres de Muñoz propers a l’abstracció, influenciats per Paul Klee, Rufino Tamayo, Ben Nicholson i Joaquín Torres García, entre d’altres. A París declara el seu compromís clar amb l’Expressionisme Abstracte. En tornar a Espanya, dues exposicions, una a la Galeria Fernando Fe el 1957 i una altra a L’Ateneu l’any següent, marquen l’assentament del seu estil i són suficients per consolidar-se entre l’avantguarda espanyola, en ser inclòs en joves col·leccions com les de Fernando Zóbel i Juan Huarte.

L’estètica informalista s’aferma a l’obra de Lucio Muñoz a través de la fusió de materials tradicionals amb altres no habituals com terres, paper o cartró. Els anys decisius són 1958 i 1959, quan l’artista descobreix les possibilitats expressives de la fusta, material considerat tradicionalment com a no pictòric. En aquest moment, comença a treballar amb contraxapat, que llaura, aranya, crema i estella de manera atzarosa. Entre les seves variades influències d’aquesta etapa hi ha les pintures negres de Francisco de Goya, Diego de Velázquez, el cant gregorià, Castella, el flamenc o els gravats d’Alberto Durero. Des de finals dels anys seixanta entra de mica en mica en el seu període més fantàstic i nocturn. Aquesta tendència dura una dècada, fins que el 1981, la seva exposició a la galeria Juana Mordó mostra un canvi cap a una estètica més plana i lleugera. Lucio Muñoz realitza entre els anys 1983 i 1984 una sèrie de gravats en color i gran format, que serveixen per obtenir coneixements que aplica a la seva pintura posteriorment. El 1983 obté el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, moment en què sorgeix una obra molt més paisatgística, naturalista, romàntica i efusiva, on la fusta s’integra de manera espontània com a element més.

Text: MNACRS