10 Jun Tàpies, Antoni
Inicia sus tanteos artísticos durante la larga convalecencia de una grave enfermedad. La creciente dedicación al dibujo y a la pintura le empujan a abandonar los estudios universitarios. En la década de 1940 ya expone sus obras, de marcada personalidad, que lo destacan en la panorámica artística del momento. Es cofundador de la revista Dau al Set (1948). Influenciado por Miró y Klee incrementa entonces el factor iconográfico y la temática mágica. Poco a poco incorpora elementos geometrizantes y estudios de color que desembocan en un interés por la materia, el cual se traduce en telas de textura intensa y de grandes posibilidades expresivas y comunicativas.
Con estas obras Tàpies logra, hacia mediados de los años cincuenta, el reconocimiento internacional. A partir de la década de los sesenta incorpora nuevos elementos iconográficos (signos de escritura, elementos antropomórficos, pisadas y signos que aluden a la realidad de Cataluña) y procedimientos técnicos (nuevas superficies, uso de objetos cotidianos y del barniz). El lenguaje pictórico de Tàpies ha evolucionado desde entonces y ha dado como resultado una creación plástica diversificada y productiva admirada alrededor del mundo.
Ha exhibido en el Museum of Modern Art y en el Solomon R. Guggenheim Museum de Nueva York, en el Museum of Contemporary Art de Los Angeles, en el Institute of Contemporary Arts y en la Serpentine Gallery de Londres, en la Neue Nationalgalerie de Berlín y en la Kunsthaus de Zurich, en el Musée d’Art moderne de la Ville de Paris, en el Jeu de Paume y en el Centre Pompidou de París, en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, en el Institut Valencià d’Art Modern de Valencia y en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, entre muchos otros.
Paralelamente a su actividad artística, Antoni Tàpies ha desarrollado una labor de escritor que ha dado lugar a diversas publicaciones: La pràctica de l’art (La práctica del arte, 1970), L’art contra l’estètica (El arte contra la estética, 1974), Memòria personal (Memoria personal, 1977), La realitat com a art (La realidad como arte, 1982), Per un art modern i progressista (Por un arte moderno y progresista, 1985), Valor de l’art (Valor del arte, 1993) y L’art i els seus llocs (El arte y sus lugares, 1999).
Texto: Fundació Tàpies
Inicia els temptejos artístics durant la llarga convalescència d’una greu malaltia. La dedicació creixent al dibuix ia la pintura l’empenyen a abandonar els estudis universitaris. A la dècada de 1940 ja exposa les seves obres, de marcada personalitat, que el destaquen a la panoràmica artística del moment. És cofundador de la revista Dau al Set (1948). Influenciat per Miró i Klee incrementa llavors el factor iconogràfic i la temàtica màgica. A poc a poc incorpora elements geometritzants i estudis de color que desemboquen en un interès per la matèria, que es tradueix en teles de textura intensa i de grans possibilitats expressives i comunicatives.
Amb aquestes obres Tàpies aconsegueix, cap a mitjans dels anys cinquanta, el reconeixement internacional. A partir de la dècada dels seixanta incorpora nous elements iconogràfics (signes d’escriptura, elements antropomòrfics, petjades i signes que al·ludeixen a la realitat de Catalunya) i procediments tècnics (noves superfícies, ús d’objectes quotidians i vernís). El llenguatge pictòric de Tàpies ha evolucionat des de llavors i ha donat com a resultat una creació plàstica diversificada i productiva admirada arreu del món.
Ha exhibit al Museum of Modern Art i al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, al Museum of Contemporary Art de Los Angeles, a l’Institute of Contemporary Arts ia la Serpentine Gallery de Londres, a la Neue Nationalgalerie de Berlín ia la Kunsthaus de Zuric, al Musée d’Art al Centre Pompidou de París, al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, a l’Institut Valencià d’Art Modern de València i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, entre molts altres.
Paral·lelament a la seva activitat artística, Antoni Tàpies ha desenvolupat una tasca d’escriptor que ha donat lloc a diverses publicacions: La pràctica de l’art (La pràctica de l’art, 1970), L’art contra l’estètica (L’art contra l’estètica, 1974), Memòria personal (Memòria personal, 1977), La realitat com a art progressista (Per un art modern i progressista, 1985), Valor de l’art (Valor de l’art, 1993) i L’art i els seus llocs (L’art i els seus llocs, 1999).
Text: Fundació Tàpies
Año: Barcelona, 1923-2012
Documentación sobre el artista en CIDA: Consulta
Página personal: https://fundaciotapies.org
Título de la obra: Tres cartrons
Año: 1974
Medidas: 98 x 146 cm
Técnica: Acrílico y collage sobre cartón y tela
Tipología: Pintura
Inventario: 650
Contexto:

Aparte de su actividad artística, que no concebía desvinculada de su realidad vital, Antoni Tàpies mantuvo siempre un firme compromiso moral respecto a los acontecimientos políticos y sociales. A finales de los años sesenta y principios de los setenta, su implicación contra el franquismo se intensificó, y sus obras adquirieron un marcado carácter de denuncia. También en esa época, coincidiendo con la eclosión del arte povera en Europa y el posminimalismo en Estados Unidos, Tàpies acentuó su trabajo con objetos incorporándolos a su lenguaje. En los años siguientes y hasta el final de su vida, la cultura oriental pasó a ser decisiva en la producción del artista, con un énfasis renovado en la materia, en la identidad hombre-naturaleza y en la negación de todo dualismo. Las obras de los últimos años contienen una reflexión física y espiritual.
A banda de la seva activitat artística, que no concebia desvinculada de la seva realitat vital, Antoni Tàpies va mantenir sempre un ferm compromís moral respecte als esdeveniments polítics i socials. A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, la seva implicació contra el franquisme es va intensificar, i les seves obres van adquirir un marcat caràcter de denúncia. També en aquesta època, coincidint amb l’eclosió de l’art povera a Europa i el postminimalisme als Estats Units, Tàpies va accentuar el seu treball amb objectes incorporant-los al llenguatge. Als anys següents i fins al final de la seva vida, la cultura oriental va passar a ser decisiva en la producció de l’artista, amb un èmfasi renovat en la matèria, en la identitat home-natura i en la negació de tot dualisme. Les obres dels darrers anys contenen una reflexió física i espiritual.
Colección Vidal Valle Ortí.
Título de la obra: Diagonal de puntos
Año: 1981
Medidas: 35 x 40 cm
Técnica: Acrílico y tiza sobre cartón
Tipología: Pintura
Inventario: 862
Contexto:
Colección Fracaral. Obra incluida en el Catálogo Razonado de Antoni Tàpies de Anna Agustí.
