Síguenos en:
bluesky macvac

Blasco Pastor, Arcadi

Blasco Pastor, Arcadi

La talla artística del recreador del barro en obra de arte, era sobradamente rebasada por su altura humana y cívica, de compromiso cotidiano. Fue el ceramista que practicó todas las técnicas desde su juventud de pintor a su madurez de alfarero, ceramista, escultor y otra vez pintor en los últimos años. Arcadi Blasco fue de la raza de los que ni quieren asombrar con su trabajo ni se dejan impactar por la importancia de las personas a las que ha tratado en su amplia trayectoria. Esa discreción, exagerada a veces, fue bandera de su personalidad. No la única, ya que siempre fue generoso, honesto, solidario, con los de su clase, los trabajadores. Desde la ya añeja militancia comunista a la genérica “de izquierdas”, Arcadi Blasco estuvo con la causa de los perdedores, de los que luchan en el lado peligroso de la democracia, los que pueden y deben cambiar el estado de las cosas con el inconformismo que no cesa, como su admirado poeta de Orihuela, donde, por cierto, fue seminarista unos años para salir huyendo tiempo después. Colaboró en la Comisión Cívica de la Memoria Histórica y en la Plataforma de Iniciativas Ciudadanas de Alicante. Sus coetáneos y colegas Pepe Vento, Joan Genovés, Agustín Ibarrola, José Luis Sánchez, Manolo Millares, Rafael Canogar y muchos otros certificaron en su día, como los estudiosos de su cerámica, el gran paso que Arcadi dio en solitario al barro, cuyas formas pasaron en sus manos, de la artesanía a su consolidación como objeto de arte. De objetos funcionales, utensilios, a piezas para ver, admirar, sentir. Y transitar por su interior, algunas de ellas. En 1970, fue el único artista que representó a España en la Bienal de Venecia. (Obituario de Pere Miquel Campos para El País)

La talla artística del recreador del fang en obra d’art era sobradament depassada per la seva altura humana i cívica, de compromís quotidià. Va ser el ceramista que va practicar totes les tècniques des de la seva joventut de pintor a la seva maduresa de terrissaire, ceramista, escultor i una altra pintor en els darrers anys. Arcadi Blasco va ser de la raça dels que ni volen sorprendre amb la seva feina ni es deixen impactar per la importància de les persones que ha tractat en la seva àmplia trajectòria. Aquesta discreció, de vegades exagerada, va ser bandera de la seva personalitat. No l’única, ja que sempre va ser generós, honest, solidari, amb els de la classe, els treballadors. Des de la ja vella militància comunista a la genèrica “d’esquerres”, Arcadi Blasco va estar amb la causa dels perdedors, dels que lluiten al costat perillós de la democràcia, els que poden i han de canviar l’estat de les coses amb l’inconformisme que no cessa, com el seu admirat poeta d’Oriola, on, per cert, per uns anys, i per cert. Va col·laborar a la Comissió Cívica de la Memòria Històrica ia la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes d’Alacant. Els seus coetanis i col·legues Pepe Vento, Joan Genovés, Agustín Ibarrola, José Luis Sánchez, Manolo Millares, Rafael Canogar i molts altres van certificar al seu dia, com els estudiosos de la seva ceràmica, el gran pas que Arcadi va fer en solitari al fang, les formes del qual van passar a les seves mans, de l’artesania. D’objectes funcionals, utensilis, a peces per veure, admirar, sentir. I transitar pel seu interior, algunes. El 1970, va ser l’únic artista que va representar Espanya a la Biennal de Venècia. (Obituari de Pere Miquel Campos per a El País)

Año: Mutxamel, Alacant, 1928-Majadahonda, Madrid, 2013

Documentación sobre el artista en CIDA: Consulta

OBRAS

Título de la obra: Proyecto ornamental de un destesticulador para españoles

Año: 1973

Medidas: 143 x 143 x 13 cm

Técnica: Terracota esmaltada a llama directa sobre madera

Tipología: Cerámica
Inventario: 93

Contexto:

Esta obra es heredera de los “Objetos-idea” de finales de los sesenta que se mostraron en la exposición de Arcadio Blasco en el Pabellón Español de la XXXV Bienal de Venecia en junio de 1970. De ahí surgieron sus “Propuestas ornamentales para el diálogo” y estas “Propuestas para torturar”, series a las que pertenecen obras fundamentales de su producción artística de principios de los setenta. La cerámica es protagonista y los relieves comienzan a envolverse sobre sí mismos, a querer ocultarse, adquiriendo un aspecto más escultórico e incluso arquitectónico con la inserción de huecos practicables. Estas obras están trabajadas con minuciosidad artesanal mediante un conjunto de recursos muy personales: toques e impresiones a modo de escritura cuneiforme y repetitiva; hileras de bolas o perlas de arcilla añadidas y de diferentes tamaños; cuentas de collar o radiaciones como si fuesen piezas de orfebrería de antiguas culturas, refinadas y bárbaras a un tiempo, con todo tipo de rugosidades y relieves donde parece hervir aún la materia.

Aquesta obra és hereva dels “Objectes-idea” de finals dels seixanta que es van mostrar a l’exposició d’Arcadi Blasco al Pavelló Espanyol de la XXXV Biennal de Venècia el juny de 1970. D’aquí van sorgir les seves “Propostes ornamentals per al diàleg” i aquestes “Propostes per a torturar”, sèries principals de la dècada dels setanta. La ceràmica és protagonista i els relleus comencen a embolicar-se sobre ells mateixos, a voler amagar-se, adquirint un aspecte més escultòric i fins i tot arquitectònic amb la inserció de buits practicables. Aquestes obres estan treballades amb minuciositat artesanal mitjançant un conjunt de recursos molt personals: tocs i impressions com a escriptura cuneïforme i repetitiva; fileres de boles o perles d’argila afegides i de diferents mides; comptes de collaret o radiacions com si fossin peces d’orfebreria d’antigues cultures, refinades i bàrbares alhora, amb tota mena de rugositats i relleus on sembla bullir encara la matèria.

Sala: 6