04 Feb Futur imperfecte. Carlos Errando
Carlos Errando és un artista meticulós. Les seves obres són una suma de diferents fotografies, que ajusta de manera manual com un artesà. En aquesta mostra, Errando ens planteja una reflexió a través de distopies, representacions fictícies i a la vegada possibles, d’una societat no tan futura si continuem persistint en la nostra alienació respecte al canvi climàtic.
El terme distopia, en el seu sentit més ampli, vol dir lloc, escena o paisatge negatiu. S’utilitza per definir una societat fictícia, gairebé sempre futura, que resulta ser pitjor que la societat des de la qual s’imagina. És una mena de futur indesitjable, en què tot el que podia sortir malament ha passat. Així, Errando ha posat el focus en les ciutats i els estils de vida d’un futur que ja es visualitza proper, però també se centra en la necessitat de repensar el que és humà en l’entorn global. La pregunta apressant és, sense cap dubte, quin serà el futur del planeta; i també, si amb tota probabilitat acabarem morts i substituïts per ciborgs i robots.
L’exposició resulta tan seductora com inquietant. Existeix, en l’art contemporani, una oscil·lació constant entre distopia i utopia. No específicament com a gèneres literaris, que després van passar a ser també gèneres de l’audiovisual, sinó com a formes de pensament; dos conceptes que representarien, en aquest moment, els extrems d’un pèndol en el qual l’art contemporani debat el seu lloc de resistència enfront d’un present que es projecta ominós sobre un futur ja proper. Pel costat de la distopia, obres que assenyalen aquest perill imminent articulant diverses formes de la crítica; per l’altre extrem, obres que proposen microutopies com a formes de resposta possible davant un escenari de creixent devastació.
També es percep el desig d’Errando de tornar a oferir una experiència com la que evoca Friedrich en moltes de les seves pintures: la confrontació entre la petita presència humana i el paisatge desmesurat, amb un sorprenent equilibri entre el caos i la calma.
Al cap i a la fi, si admetem que tota realitat (sobretot discursiva) és susceptible de ser falsa, qualsevol retòrica adquireix el valor de construcció imaginària, i Errando ha acabat component una visió èpica i serena, trista i commovedora del món, que també és una oda a la vida; utopia i distopia entrellaçades en la ficció, obrint el camí a un canvi real, sigui personal o social.