Síguenos en:

L’alegria del paper

L’alegria del paper. Obres de la col·lecció Cinto Llorca al MACVAC

Si bé el treball dels artistes sobre paper ha estat utilitzat des dels mateixos orígens de l’art, és sovint considerat com un mitjà preparatori en què s’esbossen les obres que posteriorment es traslladaran a altres suports. Això no obstant, l’obra realitzada en paper no es pot catalogar merament com a apunt, ja que és un mitjà dotat d’autonomia que recull expressions artístiques concretes. De fet, resulta fonamental i especialment interessant com a base sobre la qual donar curs a l’experimentació, així que moltes de les noves formes estètiques nascudes a la contemporaneïtat es tradueixen en l’ús del paper com a suport principal de l’obra.

Tot i aquesta evident reivindicació, la col·lecció i el col·leccionista, en línia amb la tipologia de les obres, es defineix com a humil. Està bé, siguem humils. No amb simulada senzillesa, ni falsa modèstia, que equivaldrien a rebuscada supèrbia, sinó amb genuïna humanitat.

Que ningú s’enganye. L’art contemporani és més donat a convocar la sorpresa o, si es prefereix, la provocació. A més, les col·leccions dipositades en museus i exhibides com a mostres que confirmen una idea vaga de la universalitat de l’estètica, solen ser enteses com un esforç del crític per definir, descriure i visibilitzar tècniques, sabers i estils artístics en suports més cars.

Resulta raonable sostenir (amb permís de Clifford Geertz, Wittgenstein i Saussure) que és més rellevant acostar-se a les produccions artístiques a la recerca d’interpretacions i també d’una anàlisi d’intencionalitat i de causalitat. Si això és així, el que cal escrutar no són les propietats materials i les exegesis ocultes dels objectes artístics, sinó la posició que ocupen a les cadenes de causalitats, d’intencions. L’art esdevé llavors un sistema d’acció que es carrega totalment la condició d’obra d’art com a universal. És en aquesta disparitat entre els poders dels artistes i els que reben l’obra on descansa l’eficàcia social de l’art.

I és precisament en aquest moment d’incertesa, d’apocalipsi estètica, de grans transformacions socials i de mutacions biològiques contemporànies, quan aquesta exposició es torna interessant. La col·lecció de Cinto Llorca esdevé la correcta manera de comunicar-se sense incórrer a la xarramenta i la pirotècnia retòrica buida de contingut que sol donar-se a llocs com un museu d’art contemporani o una fira d’art.

Als modestos de veritat, els haurien de lliurar diplomes. Encara que, si són reconeguts com a modestos exemplars i els atorguen condecoracions en públic, poden passar dues coses, cap de les quals és recomanable: el modest patiria molt en veure fallit el seu afany d’anonimat, o es tornaria vanitós. Res d’això passarà amb Cinto Llorca, que fa un veritable esforç generós mostrant una selecció de la seva col·lecció. No és aquesta mostra un premi per la seva modèstia, no es corre el risc que canvie de bàndol, i engrosse l’altre, el dels arrogants, o senzillament caiga fulminat. En cap cas no es suggereix identificar la modèstia, si no la volem fer desaparèixer. És una oportunitat per als que la podem gaudir, mentre Cinto i els altres modestos, els reals, els admirables, continuen la seva ruta com sempre: silenciosos, de puntetes, mig ocults entre dibuixos, pintures i papers.

Podrà visitar-se l’exposició del 18 de juny a l’1 d’octubre de 2022.


Si bien el trabajo de los artistas sobre papel ha sido utilizado desde los mismos orígenes del arte, es a menudo considerado como un medio preparatorio en el que se bosquejan las obras que posteriormente se trasladarán a otros soportes. No obstante, la obra realizada en papel no puede catalogarse meramente como apunte, pues es un medio dotado de autonomía que recoge expresiones artísticas concretas. De hecho, resulta fundamental y especialmente interesante como base sobre la que dar rienda suelta a la experimentación, así que muchas de las nuevas formas estéticas nacidas en la contemporaneidad se traducen en el uso del papel como soporte principal de la obra.

A pesar de esta evidente reivindicación, la colección y el coleccionista, en línea con la tipología de las obras, se define como humilde. Está bien, seamos humildes. No con simulada sencillez, ni falsa modestia, que equivaldrían a rebuscada soberbia, sino con genuina humanidad.

Que nadie se llame a engaño. El arte contemporáneo es más dado a convocar al asombro o, si se prefiere, a la provocación. Además, las colecciones depositadas en museos y exhibidas como muestras que confirman una vaga idea de la universalidad de la estética, suelen ser entendidas como un esfuerzo del crítico por definir, describir y visibilizar técnicas, saberes y estilos artísticos en soportes más caros.

Resulta razonable sostener (con permiso de Clifford Geertz, Wittgenstein y Saussure) que es más relevante acercarse a las producciones artísticas en búsqueda de interpretaciones y también de un análisis de intencionalidad y causalidad. Si esto es así, lo que debe escrutarse no son las propiedades materiales y las exégesis ocultas de los objetos artísticos, sino la posición que ocupan en las cadenas de causalidades, de intenciones. El arte deviene entonces en un sistema de acción que se carga totalmente la condición de obra de arte como universal. Es en esta disparidad entre los poderes de los artistas y los receptores donde descansa la eficacia social del arte.

Y es precisamente en este momento de incertidumbre, de apocalipsis estético, de grandes transformaciones sociales y mutaciones biológicas contemporáneas, cuando esta exposición se vuelve interesante. La colección de Cinto Llorca deviene en la correcta manera de comunicarse sin incurrir en la garrulería y en la pirotecnia retórica vacía de contenido que suele darse en sitios como un museo de arte contemporáneo o una feria de arte.

A los modestos de verdad, deberían entregarles diplomas. Aunque, si son reconocidos como modestos ejemplares y les otorgan condecoraciones en público, pueden ocurrir dos cosas, ninguna de las cuales es recomendable: el modesto sufriría mucho al ver quebrado su afán de anonimato, o se volvería vanidoso. Nada de eso pasará con Cinto Llorca, que realiza un verdadero esfuerzo generoso mostrando una selección de su colección. No es esta muestra un premio por su modestia, no se corre el riesgo de que cambie de bando, y engruese el otro, el de los arrogantes, o sencillamente caiga fulminado. En ningún caso se sugiere identificar la modestia, so pena de hacerla desaparecer. Es una oportunidad para los que la podemos disfrutar, mientras Cinto y los demás modestos, los reales, los admirables, continúan su ruta como siempre: silenciosos, en puntillas, medio ocultos entre dibujos, pinturas y papeles.

 

Podrá visitarse la exposición del 18 de junio al 1 de octubre de 2022.