14 Ene Aguilera Cerni, per Rafael Armengol
El Consell Valencià de Cultura cedeix al MACVAC per un any el retrat d’Aguilera Cerni de Rafael Armengol (2004)
El Consell Valencià de Cultura va començar a funcionar el novembre de 1985, tres anys i quatre mesos després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia (juliol de 1982). La llei de creació del CVC no ha canviat fins a hui, però el Reglament d’Organització i Funcionament sí que s’ha adaptat al pas del temps i de les circumstàncies; n’hi ha hagut quatre fins ara (1986, 1990, 1993 i 1996).
Els primer anys el Consell no va tindre una seu fixa. D’acord amb la llei calia que es reunira a la capital, i així ho va fer en locals de la Conselleria de Cultura, al Palau de la Generalitat, a l’Arxiu de la Generalitat de l’avinguda de Campanar i fins i tot a l’Hotel Astoria (al Saló Vilaragut). Fins que a l’estiu de 1997 va passar amb caràcter permanent al Palau de Forcalló, al carrer Museu de Ciutat Vella, on es fa el dia a dia. I l’han presidit tres persones de prestigi intel·lectual i científic: l’escriptor Juan Gil-Albert (1986-1994), el crític d’art Vicente Aguilera Cerni (1994-1996) i el científic Santiago Grisolía (1996-2022). L’editora Dolors Pedrós va exercir el càrrec en funcions des de la mort de Grisolía fins a l’abril de 2025. L’actual president de la institució és José María Lozano.
Vicente Aguilera Cerni neix el 15 d’agost del 1920 a València. Amb tot just 17 anys, en plena guerra civil, s’afilia a les Joventuts Socialistes Unificades i se’n va a combatre. A Madrid s’ocupa de dirigir la revista de l’organització, Trincheras, una revista combativa per a l’exèrcit a la zona Centre-Levante. Tal com assenyala Juan Ángel Blasco “aquí tenim ja, plenament definit, l’Aguilera ulterior: un intel·lectual compromès, al servei de la llibertat i del progrés”.
Els seus primers estudis com a historiador de l’art se centren en el seu interès en els “primitius” valencians. Als anys 1950, Vicente Aguilera realitza diversos assajos el tema central dels quals és la creació artística. Aquests assajos suposen un punt d’inflexió en la seva trajectòria professional, ja que arran de la seva publicació, Vicente Aguilera Cerni rep ofertes d’artistes que necessiten un crític que comenti i reconegui la seva obra.
Així va ser com dels seus coneixements artístics i ajudat per la passió literària que li confereix una narrativa senzilla, Vicente Aguilera es converteix en un crític d’art reconegut.
Des dels anys 50, malgrat la primera vocació medievalista, apareix com a promotor de la crítica i estudi de l’art d’avantguarda a València. Serà el principal teòric i impulsor de grups artístics com Parpalló (1956), Crónica de la Realidad (1964) i Antes del Arte (1968), així mateix dirigeix i publica les revistes Arte vivo i Suma i Sigue, autèntics revulsius. Del Grup Parpalló neix “Primera exposició conjunta d’art normatiu espanyol” que té lloc a l’Ateneu Mercantil de València el 1960. El terme “art normatiu”, encunyat pel propi Aguilera, defineix l’art “que es produeix en funció de la intencionalitat, com a deure moral i servei al bé”.
L’abundant obra bibliogràfica d’Aguilera sobre temes i artistes espanyols, així com les seves activitats com a membre dels grups artístics esmentats, són mostra de la seva importància per a la cultura valenciana i espanyola, encara que no hem d’oblidar el seu vessant internacional, si més no és més notori i transcendent que el nacional. Entre el 1955 i el 1975 va ser el nom més internacional de la cultura espanyola.
Durant tota la seva trajectòria professional, va col·laborar en prestigioses publicacions periòdiques europees i sud-americanes; va participar en múltiples congressos juntament amb personalitats de renom universal; i va formar part de nombrosos jurats internacionals en companyia d’il·lustres personalitats de la crítica d’art com Argan, Dorfles o Francastel.
Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i distincions. Cal destacar el Premi Internacional de la Crítica d’Art a la XXIX Biennal de Venècia el 1959 i el reconeixement a la seva pròpia terra, el 1989, amb la concessió del Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana «en atenció a la importància de la seva tasca com a assagista i crític, a la diversitat de les seves publicacions en relació amb l’estudi, la divulgació i la promoció». El 4 de maig de 1990 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València (UPV).
Vicente Aguilera va ser fins al final dels seus dies un membre actiu en el panorama artístic: fundador i director vitalici del Museu d’Art Contemporani de Vilafamés; membre del patronat del Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid; membre de la Junta Rectora del Museu d’Art Contemporani d’Elx; va presidir l’Associació Espanyola de Crítics d’Art i el Consell Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana, entre el 1994 i el 1996; president d’honor de l’Associació Espanyola de Crítics d’Art; Acadèmic de Belles Arts de Sant Carles; membre societari de l’Associació Internacional de Crítics d’Art; director de la revista d’art internacional Cimal, Acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València i Membre Societari de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.
El 2003 el Museu Popular d’Art Contemporani de Villafamés va canviar el seu nom per Museu d’Art Contemporani “Vicente Aguilera Cerni” de Vilafamés, a petició del Consell Valencià de Cultura, ja que es considera fruit de l’extraordinària visió i intuïció de futur de l’insigne crític d’art, que va saber plasmar en aquest fons museístic el context artístic.
La concepció i gestió del Museu, així com la ingent documentació de la biblioteca personal conservada al Centre Internacional de Documentació Artística de Vilafamés (CIDA) mantenen en aquest petit poble de l’interior de la província de Castelló, l’esperit d’aquesta figura que va aconseguir apropar l’art al poble i que, avui dia, encara persisteix seguint el seu exemple: mirar al passat, construir el present i intuir el futur.