05 Mar Quatre Cantons

El MACVAC, el Museo de Vilafamés, es consecuencia del disenso y de los contradictores, de la exquisita obstinación de quienes no quisieron seguir creyendo en lo dado, de los no acomodados e incómodos para sus contemporáneos. El crítico de arte Vicente Aguilera Cerni y un nutrido grupo de artistas quisieron mostrar al mundo, en la España de los últimos años de la dictadura franquista y desde este pueblo del interior de Castellón, que no podíamos resignarnos a terminar abocados a una sola verdad, la de lo políticamente correcto, convirtiéndonos en simples máquinas que marchan al mismo paso hacia el paraíso del hastío.
Más de medio siglo después, el Museo de Arte Contemporáneo Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés, una de las instituciones más antiguas dedicadas al arte contemporáneo en España, mantiene el carácter comprometido y la dimensión social de sus inicios, con un valor testimonial e histórico añadido. Y aumentando la colección constante y cuidadosamente. En la actualidad, su acervo de más de setecientas obras de más de seiscientos cincuenta artistas diferentes es reflejo de una manera de entender el arte como un medio para llegar más lejos y más profundo, para tener el coraje de enfrentarnos a nuestros temores, dudas y secretos ocultos. Porque para cuestionar el funcionamiento de la sociedad respecto de nosotros mismos y del mundo, necesitamos un arte que nos permita aprender a pensar.
La exposición que se presenta en Quatre Cantons pretende ser un reflejo, no de una trayectoria, sino de un ideal, a través de un conjunto de obras ligadas por un mismo deseo de interpelarnos, de despertarnos o de hablarnos al oído.
En esta ocasión se ha optado por artistas que representan muy bien el contenido del museo, por ser artistas difíciles de encontrar en otros centros, y porque se ha querido dar una lectura desde el género. Así podemos ver dos aproximaciones al horror de la violencia de la autora zaragozana Cristina Tejedor, que enmarcan la visión de la mujer que intenta ser fuerte e independiente que realizó Amat Bellés con Lucrècia. Esta obras están en relación con la escultura del sevillano Enrique Ramos Guerra, una descomposición de la figura humana que depende del punto de visión del espectador.
En el lateral contrario se han escogido dos pequeñas obras de Manuela Ballester, una de las artistas más representativas del MACVAC. Manuela Ballester tuvo que afrontar muchos obstáculos, el primero, el mero hecho de ser mujer y por lo tanto, nacida para ser esposa, ama de casa y madre, bajo la tutela de padre, hermanos y marido. El segundo, ser feminista, militante política de izquierdas y por lo tanto, engrosar las filas de los vencidos en la guerra civil con el posterior exilio. El tercero, ser la mujer de José Renau, artista líder de la vanguardia valenciana, Director General de Bellas Artes en el gobierno de Juan Negrín, con una personalidad tan arrolladora que la figura de su esposa quedaba, inevitablemente, relegada a «la mujer de». El MACVAC rescata su memoria. Junto a éstas podemos ver una pieza de la diseñadora pakistaní Shezhil Malik. Gracias a la valentía de Malik y sus ilustraciones, Pakistán está abriendo los ojos a la gran ola feminista que esta artista digital ha puesto en marcha en las calles a través del arte.

El MACVAC, el Museu de Vilafamés, és conseqüència del dissens i dels contradictors, de l’exquisida obstinació dels que no van voler seguir creient en el que estava donat, dels no acomodats i incòmodes per als seus contemporanis. El crític d’art Vicente Aguilera Cerni i un nodrit grup d’artistes van voler mostrar a el món, a l’Espanya dels últims anys de la dictadura franquista i des d’aquest poble de l’interior de Castelló, que no podíem resignar-nos a acabar abocats a una sola veritat, la del que és políticament correcte, convertint-nos en simples màquines que van a el mateix pas cap al paradís de l’avorriment.
Més de mig segle després, el Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés, una de les institucions més antigues dedicades a l’art contemporani a Espanya, manté el caràcter compromès i la dimensió social dels seus inicis, amb un valor testimonial i històric afegit. I augmentant la col·lecció constant i acuradament. En l’actualitat, el seu patrimoni de més de set-centes obres de més de sis-cents cinquanta artistes diferents és reflex d’una manera d’entendre l’art com un mitjà per arribar més lluny i més profund, per tenir el coratge d’enfrontar-nos als nostres temors, dubtes i secrets ocults. Perquè per qüestionar el funcionament de la societat respecte de nosaltres mateixos i del món, necessitem un art que ens permeti aprendre a pensar.
L’exposició que es presenta a Quatre Cantons pretén ser un reflex, no d’una trajectòria, sinó d’un ideal, a través d’un conjunt d’obres lligades per un mateix desig d’interpel·lar, de despertar-nos o de parlar-nos a l’oïda.
En aquesta ocasió s’ha optat per artistes que representen molt bé el contingut del museu, per ser artistes difícils de trobar en altres centres, i perquè s’ha volgut donar una lectura des del gènere. Així podem veure dues aproximacions a l’horror de la violència de l’autora saragossana Cristina Tejedor, que emmarquen la visió de la dona que intenta ser forta i independent que va realitzar Amat Bellés amb Lucrècia. Aquestes obres estan en relació amb l’escultura del sevillà Enrique Ramos Guerra, una descomposició de la figura humana que depèn de el punt de visió de l’espectador.
Al lateral contrari s’han escollit dues petites obres de Manuela Ballester, una de les artistes més representatives de l’MACVAC. Manuela Ballester va haver d’afrontar molts obstacles, el primer, el simple fet de ser dona i per tant, nascuda per ser dona, mestressa de casa i mare, sota la tutela de pare, germans i marit. El segon, ser feminista, militant política d’esquerres i per tant, engrossir les files dels vençuts en la guerra civil amb el posterior exili. El tercer, ser la dona de José Renau, artista capdavanter de l’avantguarda valenciana, director general de Belles Arts en el govern de Juan Negrín, amb una personalitat tan abassegadora que la figura de la seva dona quedava, inevitablement, relegada a «la dona de». El MACVAC rescata la seva memòria. Al costat d’aquestes podem veure una peça de la dissenyadora pakistanesa Shezhil Malik. Gràcies a la valentia de Malik i les seves il·lustracions, Pakistan està obrint els ulls a la gran onada feminista que aquesta artista digital ha posat en marxa en els carrers a través d’l’art.